dimarts, 5 d’abril de 2011

estudies o treballes? [becarietat 2.0]


Aquesta és una de les principals causes de precarietat al món dels Investigadors en Fase Inicial (IFI). Treballem, desenvolupem una activitat laboral com a investigadors, i en alguns casos, com a professors, i tanmateix se’ns considera estudiants matriculats d’un programa de doctorat.

Tot i que (gràcies a déu!) la futura nova Llei de Ciència ja imposarà el contracte laboral per als doctorands en tots els organismes públics, aquesta dualitat estudiant/treballador, juntament amb l’alta temporalitat i l’heterogeneïtat de contractes (de què ja en parlarem en un altre moment), ens converteixen en un col·lectiu feble, fragmentat, poc protegit i amb molt poc poder de decisió i lluita. Per exemple, a nivell de representació als òrgans de la facultat: segons l’Estatut de l’Estudiant, es reconeix que som Personal Docent Investigador (PDI) i per tant hem de tindre representació dins d’aquest col·lectiu. Tanmateix, actualment la representació dels IFI és com a estudiants o, amb sort, com a estudiants de postgrau (com en el cas del claustre, consell de govern i les seues comissions). En altres, com en juntes de facultat o comités d’empresa, si que tenim representació com a PDI. Això, a banda de crear una ambigüitat il·lògica, resta poder de lluita a l’estudiantat i n’augmenta als PDI, que ja compten amb la majoria a quasi tots els òrgans de governança.

Però potser una de les pitjors conseqüències de la dualitat estudiant/treballador s’està veient reflectida aquest últim any degut a les retallades laborals i l’augment de taxes estudiantils que s’han dut a terme a nivell d’Estat, de Generalitat (de Catalunya xD), i d’Universitat (UAB). Vull dir, com a “treballadors” patim la retallada del 5% del sou brut mensual, i com a “estudiants” patim un augment del 280% del preu de la matrícula de doctorat (que passa de 105.05€ a 400€ anuals) i a banda, la UAB ens cobra una Taxa de Serveis Específics de 40€ el 2010 però que augmenta a 70€ el 2011; una taxa il·legal i amb justificacions irreals, més encara en el cas dels doctorands.
I ja no és que ens facen pagar per totes bandes, és que aquestes retallades i augment de taxes només poden excusar-se en l’intent per part dels governs de fer-nos pagar la crisi financera que ells han creat. Convertixen els drets socials i els béns comuns en instruments per socialitzar les pèrdues. A més a més, són mesures que podem englobar dins d’una política de degradació de la universitat pública i que ha trobat en la situació econòmica actual l’excusa perfecta per aplicar les seues propostes més radicals. 

5% - Es tracta de la retallada en la massa salarial de funcionaris i personal laboral públic. Una de les argumentacions bàsiques dels IFI en contra d’aquesta retallada és que els nostres sous provenen directament d’una subvenció que NO ha estat retallada. Degut a això, en algunes universitats públiques de l’Estat (la Universitat de Múrcia, la Politècnica de Cartagena, la Complutense de Madrid o la Politècnica de Madrid, per exemple) no s’ha aplicat o s’ha eliminat aquesta retallada del 5% al Personal Investigador en Formació, creant un greuge comparatiu, tant entre universitats com entre investigadors que realitzen la mateixa feina.

400€ - Aquesta mesura prové de la Generalitat de Catalunya, que va augmentar el passat 2010 un 280% la taxa en concepte de tutela de tesi, quedant el preu de matrícula de doctorat en uns 400€ anuals. Aquest augment desmesurat ha estat possible gràcies a un buit legal en la regulació dels estudis de doctorat, i ha estat “justificat” per un informe fet a posteriori, en què s’analitzen els costos que suposen els “estudiants de doctorat” per a les universitats. Aquest informe, que contenia fins i tot errors matemàtics en sumes, deia bestieses com ara que els catedràtics ens dedicaven 60h anuals cobrades a 190€/h (i això és més del que cobren els controladors aeris! xD), a banda de no considerar en cap moment el benefici que suposen els doctorands als grups d’investigació (a nivell de feina) i a les universitats (a nivell de tesis dipositades, publicacions, etc.).

Taxa Serveis Específics – I això ja és el colmo! Al 2010 la Universitat Autònoma de Barcelona imposa a l’estudiantat (de grau, postgrau i doctorat) una taxa de 40€ per Serveis Específics, que s’augmentarà a 70€ al 2011 i possiblement continue augmentant. En aquesta taxa s’inclouen bàsicament (segons un informe demanat des de l’Assemblea de Tercer Cicle davant la confusió del mateix equip de govern davant els conceptes que incloïa): atenció i suport informàtic, biblioteca digital i documentació i informació acadèmica, això és, una carpeta, una agenda, una bossa del SAF, material informatiu, etc. I ara analitzem: si els estudiants de doctorat anem a demanar tot això últim ens diuen que no, que només és per a estudiants, per a nosaltres no hi ha, tot i que ho hem pagat. I més enllà, segons les convocatòries de les beques de doctorat, les universitats (o llocs de treball) estàn obligats a proporcionar de manera gratuïta els serveis bàsics per a la recerca, com és la biblioteca digital. A més, com he dit ja, aquests serveis després retornen a la universitat en forma de publicacions o tesis dipositades.

Per sort, cada cop més, investigadors en aquesta situació estem lluitant per dignificar la nostra situació [Assemblea de Tercer Cicle de la UAB]. Protestem, negociem i, en alguns casos, guanyem: com el cas de la taxa dels 40€ de la UAB, que ja hem aconseguit que es retracten i no la faran pagar més a doctorants amb beca; o a la Politècnica de Madrid per exemple, s’ha aconseguit eliminar la retallada del 5% gràcies a les protestes del col·lectiu de doctorands. Així i tot, encara queda molta feina per davant...

dilluns, 21 de març de 2011

fins demà!

Un café, una birra, una abraçada. Un simple somriure o una mirada d'odi. Ho necessite.

Necessite que hem parles de la vida que ha de vindre, de tots els homes que estimen els altres homes. Preguntar-te si existeix la humanitat o si hem de declarar la guerra a algun exèrcit d'ignorants. Mira, jo ja t'he vist plorar i creu-me quan et dic que hem passa igual. Quan hem passes les cançons mentre treballe, assenyalant-me els dubtes com martells dins del meu cap. Pense què és una sort tenir cançons per explicar-te que a vegades sóc al fons, i treure l'energia necessària per lluitar i sobreviure a aquest maleït món.

Tornarem a posar els peus damunt la sorra, a la platja de Barcelona.
I el millor de tot, no caldrà esperar fins una nit de juliol...





















Fins demà! :)

divendres, 18 de març de 2011

alarma nuclear

Crec que ja és hora de publicar la meua opinió, visió o crítica sobre el que està passant al món a causa de la catàstrofe del Japó. Escriuré sobre l'alarma nuclear, el problema de les centrals d'energia nuclear i les reaccions arreu del món. Però abans vull fer públic el meu recolzament a totes aquelles víctimes del terratrèmol i el tsunami. Un desastre natural inevitable, malauradament.

I ara, parlem d'energies. Em considere ecologista. Lluite per mantindre (o retornar a) una terra, unes aigües i un aire sans i vius; lluite per a que l'ésser humà faça ús dels recursos naturals amb seny, i només amb l'objectiu de sobreviure - com ho fan la resta d'espècies -, no a malbaratar-los i destruir el planeta en benefici capitalista. Defense un decreixement econòmic de la societat dels països rics, el que comportaria una reducció dràstica de l'ús de recursos energètics. I evidentment, m'opose totalment a l'obtenció d'energia a partir d'elements esgotables (com els combustibles fòssils) i contaminants. Fàcil. Primer: ús racional de recursos. Segon: ús d'energies renovables i poc contaminants.

I sobre l'energia nuclear... A banda de pensar que seria innecessària amb un comportament social ecologista, tinc una opinió bastant reflexionada i ferma sobre el tema. Tinc un motiu bàsic i fonamental per dir un NO a les centrals nuclears: els residus. Residus altament contaminants, perillosos i molt difícils (per no dir impossibles) d'eliminar. Llavors, mentre no s'investigue i es trobe solució al reciclatge o eliminació dels residus radiactius de les centrals nuclears, hem consideraré antinuclear. També podria ser un motiu, el risc per a la salut que comporta treballar amb nivells elevats de radiació o viure al costat d'una central; però no em semblen arguments vàlids per a un discurs social antinuclear. I la perillositat d'un accident?? Tot i que abans he dit que defense el decreixement econòmic, això no significa que estiga en contra del progrés científic i tecnològic (evidentment, doncs sóc científica i treballe en investigació xD). Crec en la capacitat de l'ésser humà per poder controlar l'energia nuclear, per poder manipular i usar elements radiactius. Acceptant, és clar, que hi ha riscos i perills amb greus conseqüències. Sabem i podem usar radiactivitat i energia nuclear; altra qüestió d'ètica i moral és per a què ho utilitzem: investigació mèdica i científica, obtenció d'electricitat, armament militar...

Aleshores, entenc l'alarmisme i catastrofisme que s'ha creat a partir del que ha ocorregut a Fukushima. Justificat, doncs és un accident de grau 5 en escala 1-7. El que em negue a acceptar és l'antinuclearisme oportunista d'alguns polítics (parem la renovació de les centrals, que ara la societat s'ha fet antinuclear en massa i no ens votaran! - i.e. Angela Merckel dixit) o dels grans inversos capitalistes (problema amb l'energia nuclear? no passa res! ara invertim en renovables! quan passe de moda, tornarem a les nuclears...). Pura demagògia i hipocresia.
I d'altra banda estan els pseudo-ecologistes. Els hippies mare-natura, els primers en dir No a la Nuclear!, però que callen i no diuen res en contra de les petrolíferes o les tèrmiques. Aquesta gent que s'enorgulleix de dur una enganxina de Greenpeace al cotxe d'ús unipersonal amb el qual va tots els dies a la feina. Sembla, com hem va dir un company, que darrere de cada crit de Nuclear No, Gràcies, haja d'anar un "Patrocinat per Repsol". Senyores i senyors, haurien de saber que les centrals tèrmiques o les petrolíferes que construeixen davant vostre són tant contaminants com les centrals nuclears o més. No només són recursos esgotables, sinó que la contaminació atmosfèrica i terrestre és elevadíssima i CONSTANT. I podem parlar també de perillositat, segur que tothom ha sentit parlar de vessaments de petroli a mars i costes que han causat la mort i destrucció de qualsevol tipus de fauna i flora a molts kilòmetres de distància. O podriem contar també que fa una setmana dos joves de 20 anys van morir a València mentre manipulaven conductes de gas natural. I en aquest cas no havia hagut cap catàstrofe natural al darrere. No vaig veure ni un sol comentari a la premsa/política criticant la perillositat d'aquest recurs energètic. Però clar, és molt més fàcil i demagog criticar l'energia nuclear. Tot i no tindre NI IDEA de què és l'urani, com funciona un reactor nuclear o què és la radiactivitat, si no llances un crit de No a la Nuclear no podràs ser un bon ecologista.
(Per si acàs, recordaré que estic en contra de les centrals nuclears...).

En resum, hem sembla d'una extraordinària hipocresia aprofitar un desastre com el que ha ocorregut al Japó per traure profit. L'antinuclearisme dels politics no és més que interés electoralista. L'augment en borsa de les energies renovables és interés capitalista. Sembla que la societat mundial s'haja fet ecologista, mentrestant, Repsol i companyia continuen enriquint-se desmesuradament a base de destruïr el planeta, les tèrmiques continuen en funcionament contaminant l'atmósfera a nivells inimaginables, polítics i empreses interessats en construïr petrolíferes a les nostres costes, ningú de nosaltres ha intentat disminuïr el consum elèctric, etcètera.

Ah! I no parlem dels periodistes i mitjans de comunicació, que han oblidat completament els milers i milers de morts, desapareguts o encara aïllats a causa del terratrèmol i el tsunami.

dilluns, 21 de febrer de 2011

per haver d'amor vida

Maig de 2005. Preinscripcions a la Universitat:
1. Llicenciatura en Química
2. Llicenciatura en Filologia Catalana
3. (...)

A molta gent li semblava incoherent el meu llistat de preinscripció. "Però tu eres de ciències o de lletres?" Hem deien. Jo tenia molt clar que faria Química, la nota de tall hem donava per a entrar de sobres i a més, feia alguns anys que sabia que volia estudiar aquella carrera. Sí, sóc i sempre he sigut de ciències. Però això no lleva que no sentira un especial interés i gust per estudiar Catalana. M'agrada llegir, novel·les i sobretot poesia; i sempre m'ha fascinat la literatura catalana. Vull saber més i més sobre Estellés, Martí i Pol, Maria Mercé Marçal o Ausiàs March. Els quatre pilars bàsics del meu interés per aquest tema, tot siga dit.

Finalment vaig acabar la carrera, Químiques. Decidint rellevar l'interés per la literatura al meu temps d'oci. Sóc d'aquelles persones que entra a una llibreria i es torna boja buscant, rebuscant i comprant sense miraments. Sens dubte, quan algú hem regala un llibre sap que no falla. I parlant de regals, em ve a la ment el passat dia de Reis, on vaig trobar-me una bossa d'Ambra (famosa llibreria de Gandia) plena de paquets. La meua família - sabedora del meu fanatisme per la poesa però reticent, al mateix temps, a creure que era cert - em miraven al·lucinats. "Feia temps que no et veia tan il·lusionada amb els regals de Reis", comentava ma mare.
I un d'aquells paquets amagava això:

És el llibre que ara mateix m'acompanya cada matí al tren per vindre a treballar, i cada vesprada quan torne cap a Barcelona. Fins i tot a mi em sorprén com puc passar en 5 minuts d'estar treballant a un laboratori de nanociència o llegint articles del Journal of American Chemical Society a endinsar-me en el món i llenguatge d'Ausiàs March.

Potser siga il·lògic, estrany o què sé jo. El que tinc molt clar és que he aprés a viure amb aquesta bipolaritat entre ciències i lletres. I així, sóc feliç... :D

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vos sap lo qui ens sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.
XVLI - Veles e vents han mos desigs complir.

divendres, 18 de febrer de 2011

sense senyal

T'adones amic?
Hi ha gent a qui no li agrada que es parle,
s'escriga o es pense en català.
És la mateixa gent a qui no els agrada
que es parle, s'escriga o es pense.
Ovidi Montllor

Aquest matí, en sonar el despertador, he decidit que m'anava a permetre el luxe d'arribar 10 minuts tard al treball. Però no m'he quedat dormint, m'he alçat amb el propòsit de fer quelcom que no faig mai: desdejunar. De camí a la cuina, encara amb el pijama posat, he encés la televisió. I mentre posava un got de suc de taronja i feia unes torrades he pogut escoltar a Cuní que deia "Bon dia, Catalunya". Era el 3/24.
He caminat cap a la taula del menjador, amb el desdejuni a les mans i he notat que em tremolaven. No feia fred, era causa de la ràbia i el cabreig que he sentit en pensar que al meu País Valencià ja era impossible escoltar allò a la televisió. Cuní deia les notícies del dia, parlava de les caixes, de la violenta repressió a Líbia i del trànsit a les entrades i sortides de Barcelona. I també ha comentat això, el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià a causa de les multes imposades pel Govern del PP a ACPV.

Potser diràn que defense TV3 per la meua ideologia catalanista, perquè m'agrada veure l'APM?, el Polònia o el Crackòvia, perquè és l'única cadena íntegrament en català que podiem veure a València, perquè dedicava temps a programens i documentals amb cert nivell culturat, etc. La veritat és que mai no mirava TV3 a la televisió. I per què m'afecta tant el tancament, doncs?

Fàcil. Ha sigut una censura. Una censura descarada i desvergonyida, recolzada per la llei (evidentment, són ells qui fan i desfàn lleis al seu antull) i supose, recolzada també per eixa "gran part de la població valenciana" que no vol que ens facen catalans. Ha sigut un acte de feixisme pur i dur contra un tipus de pensament, d'ideologia i sobretot, contra una llengua. Contra la nostra llengua.

Podria perdre temps despotricant, maleïnt o fins i tot amenaçant els responsables. Però seria només això, perdre temps.
Pot ser que avuí tinga un dia sensible i m'haja afectat de sobremanera. O potser siga perquè quan no estic a València m'importa molt més el que passa allà. La cosa és que tinc ganes de plorar. Sent pena i llàstima pel que continua ocorrent amb total impunitat a casa meua, sent impotència perquè continuem sent pocs qui decidim lluitar per nosaltres, pel nostre present, pel nostre passat i sobretot, pel nostre futur. I sobretot sent això, ràbia cap a qui ens vol fer desaparéixer.

Però ja ho diuen, qui sembra la ràbia, recull tempestats...
Només espere que no tarden massa a arribar.

dijous, 3 de febrer de 2011

bona festa i bon porrat

Dia 3 de febrer, Sant Blai.

"Visca Sant Blai de Potries,
bona festa i bon porrat,
qui no baixa borratxo,
baixa mig emborratxat!"

El Porrat de Sant Blai de Potries és una de les festes amb més arrelament i tradició a La Safor. Sempre durant les dues primeres setmanes de febrer, més concretament el cap de setmana proper al dia 3, el poble es converteix en lloc de peregrinatge, bé siga religiós, d'oci, consumista o simplement, festiu.

Un porrat és, com a tal, una mena de fira que es montava al voltant d'un santuari o lloc sagrat on es feia una romeria per demanar una bona collita o prevenció de malalties. Així, la tradició religiosa de Sant Blai consisteix en menjar un panellet beneït i passar-se la relíquia (l'os d'un dit del Sant) per la gola: Sant Blai gloriós, cura'ns la gola i emporta't la tos!
És curiosa la llegenda que envolta la relíquia d'aquest Sant. Es conéixen dues versions, una que podeu llegir a la web, i l'altra (la que més m'agrada) que diu que per resoldre la disputa que hi havia entre Potries i La Font d'en Carròs per quedar-se la relíquia, van decidir tirar-la a la séquia i que fos l'aigua qui decidira que se l'havia de quedar. Aquesta séquia uneix els dos pobles i arriba fins Oliva. Doncs conten que l'os de Sant Blai va anar a contra-corrent cap a Potries fins a 11 vegades. Així, finalment, la relíquia es va quedar al poble.

Ara, per Sant Blai, Potries es transforma en capital de romeria, mercat tradicional, fira i festa. Tot i que de vegades és un poc molest (sobretot quan hi ha exàmens) no tenir un minut de tranquilitat i silenci al poble, he de confessar que m'encanta el bullici, veure milers de persones passetjant pels carrers i menjant bunyols de carabassa. I sobretot, m'encanta quan el diumenge a la nit els carrers queden bruts i buits i a les cares dels potriers i potrieres es veuen mostres del cansanci que suposa haver de currar-se, entre tots, un porrat com aquest. Això sí, aquest cansanci sempre ve acompanyat d'un somriure...

Un any més, el segon ja, no puc estar al Porrat. Ho enyore.
Així que, aprofitaré per recomanar a tothom que si podeu, s'acosteu aquest cap de setmana per allà, i desitjar tota la sort, ànims i força als meus amics i veïns. Perquè són dos dies que valen la pena. Que vaja tot molt bé! Passeu-ho genial!

Bona festa i bon porrat!






dimarts, 1 de febrer de 2011

becarietat 1.0


Sóc dona, jove i investigadora. Tres requisits clau per entrar al meravellós món de la precarietat. Per això m’he decidit a encetar una espècie de serial d’entrades relacionades amb el món laboral que m’envolta. Ho titularé així: BECARIETAT. Entenc que no cal explicar l’origen de la paraula, tot i que la relació entre el sistema de beques en investigació (tant de bò el poderem erradicar ja!) i la precarietat laboral s’anirà veient reflectida en cada post.
Potser seria convenient explicar resumidament com funciona aquest sistema de què parle. Ho faré en menudet, per si a algú només li interessen les lamentacions i reivindicacions. 

[[Actualment, per treballar al món de la investigació et cal: una carrera acabada i un projecte d'investigació i/o beca d'investigació associada a un projecte. Aquestos projectes es realitzen en departaments o grups d'investigació, bé siga en universitats o en centres de recerca públics (com el CSIC) o privats.
Aleshores, si ja tens una plaça de doctorand en algun grup, amb un director de Tesi i un projecte d'investigació definit, has de competir per obtindre una beca que et pague pel teu treball. Hi ha estatals, autonòmiques, pròpies de cada Universitat o de centres privats (FPU, Vali+d, FI, V Segles, etc.). D'altra banda estàn les FPI, que són beques otorgades a un projecte de recerca determinat, el qual serà part del Programa de Doctorat d'un estudiant a qui el grup d'investigació li ha d'adjudicar la beca. Aquest és el meu cas.
Cada tipus de beca i cada convocatòria és distinta a la resta. Per això em centraré només en les beques estatals FPU (Formació Professorat Universitari) i FPI (Formació Personal Investigador), que són les majoritàries i més conegudes. Aquestes beques segueixen un sistema 2+2, això és, 2 anys en fase de beca, amb cotització reduïda a la Seguretat Social i sense dret a l'atur, i 2 anys de contracte en pràctiques, per accedir al qual és necessari tenir un màster universitari (equivalent a l'antic DEA, Diploma d'Estudis Avançats).
Per a més informació: google! ]]
Així doncs, per començar, parlaré d’una curiositat en un tema actual que m’afecta especialment, per allò de ser dona, jove i investigadora. És la Reforma de les Pensions que està portant a terme el Govern de Zapatero amb el recolzament dels pseudo-sindicats majoritaris a l’Estat Espanyol (véase CCOO i UGT). S’augmenta l’edat de jubilació, dels 65 als 67 anys. També augmenten els anys de cotització necessaris per obtindre la pensió màxima (de 35 a 37), i si volem jubilar-nos als 65 anys haurem d’haver cotitzat ininterrumpidament 38 anys i mig. Faig comptes i un jove hauria de començar a cotitzar als 26.5 anys per poder jubilar-se (amb dret a pensió màxima) als 65 anys. De la possibilitat (i dic possibilitat, no ja probablitat) que això passe al món en què vivim i més encara en la situació en què ens trobem, crec que no cal parlar-ne. Almenys ara.
La curiositat de que parlava ha aparegut a la premsa com a “beneficis de la reforma aconseguits per les negociacions dels sindicats”: ser becaris o cuidar fills pot sumar anys de cotització. 
Sincerament, ens tenen per idiotes.
Anem a veure (cite l’article d’El País):
 “Para los jóvenes estudiantes, el Ministerio de Trabajo y los sindicatos han buscado fórmulas que permitan cotizar a los becarios, durante un periodo máximo de dos años. No podrán beneficiarse todos, ni será gratis, apuntan desde Trabajo. Será necesario que el becario haya acabado la carrera y, además, la empresa tendrá que pagar por él una cantidad, por definir, a la Seguridad Social.
Además, en las bases del acuerdo pactadas hasta ahora habrá un periodo retroactivo de cuatro años a partir del momento en que entre en vigor la reforma de pensiones. Lo más probable es que la reforma opere a partir de 2013, por lo que el periodo retroactivo se extenderá hasta 2009. Habrá que demostrarlo con documentación, y aquí puede aparecer uno de los grandes problemas para quienes traten de sumar su periodo de prácticas a su vida laboral. No está claro también habrá que abonar retroactivamente un dinero a la Seguridad Social para que sume ese periodo cotizado."
Oleí! A pesar de reconéixer que ja hem acabat la carrera i per tant, que tenim capacitat laboral plena, mantenen la nostra condició de becaris. No ens volen fer contractes, ni que cotitzem com tothom a la Seguretat Social. No volen que tingam dret a l’atur, o que ens siga extremadament difícil l’accés a la protecció de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals. Tanmateix, són tan bones persones (i els altres tan bons negociadors), que ens deixen comprar anys de cotització, supose que a un preu raonable, sense tindre opció a gaudir dels drets de cotitzar quan toca.
No senyors, no demanem això. No demanem res més enllà de ser tractats com a treballadors normals. Pagarem el que toque i quan toque a la Seguretat Social, com a deure que és; però també necessitem uns drets i exigim un tracte digne. Hem acabat una carrera, la majoria amb bones notes per poder accedir a les beques d’investigació, i per sort o per desgràcia, hem elegit la investigació com a món laboral. Sí, eixa investigació, ciència i innovació que tant us agrada elogiar i dir allò de: és la base del del desenvolupament econòmic de la societat. Ja n’hi ha prou d’hipocresia i comenceu a tractar els investigadors amb un mínim de dignitat.
En fí, deixeu-me acabar amb un: continuarà...